Llàgrimes.
És una tarda de tardor, al carrer no és tan freda com d’altres però gèlida en l ‘interior d’aquest home.
La casa buida i la incertesa de l’amor trobat, potser merescut, però amb el dolor que li provoca no saber fins quan…
Consol d’un anell de l’estimada, d’uns cabells trobats al coixí del llit, d’una presència palpable…però les llàgrimes continuen mullant-li les galtes.
Música de Dvorák, removent els sentiments i la imatge de l’estimada present en tot moment.
Fins quan serà així? (es pregunta desenes de vegades) És el sentiment més intens i més clar, menys confòs i més veritable que ha palpat mai. Té por per primera vegada en molt de temps… La música de Dvorák segueix i segueix i el dolor a l’ànima cada vegada és més intens…
Fins quan, amor, hauré de suportar aquesta distància? Segueix demanant, esperant la resposta que ell mateix en aquest moment no sap donar-se.
Ell vol ser fort, ho té decidit, vol esperar i ho farà, però el que no sap és fins quan la seva pròpia força li ho permetrà.
L’estimo, l’estimo, l’estimo, l’estimo….. va dient, mentre no pot suportar tant d’amor…
Música de Dvorák…..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada