"Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant tonto. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? "
El mestre, sense mirar-lo, li va dir:
-Quant ho sento noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema.Potser després ...- i fent una pausa va afegir Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et pugui ajudar.
-I ... encantat, mestre-va titubejar el jove però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
-Bé-va assentir el mestre. Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra i donant-al noi, va afegir-pren el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Vés ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.
El jove va prendre l'anell i va marxar.
Tot just arribar, va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l'anell.
Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li donaven volta la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per lliurar a canvi d'un anell. En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or, i va rebutjar l'oferta.
Després d'oferir la seva joia a tota persona que es creuava en el mercat, més de cent persones, i abatut pel seu fracàs, puja al seu cavall i va tornar.
Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.
Va entrar a l'habitació.
-Mestre,va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell.
-Que important el que vas dir, jove amic, va contestar somrient el mestre. Hem de saber primer el veritable valor de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho? Digues-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t'ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.
El joier va examinar l'anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:
-Digues-li al mestre, noi, que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d'or per el seu anell.
- ¡¿58 monedes?!-Va exclamar el jove.
-Sí, va replicar el joier. Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé ... si la venda és urgent ...
El Jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.
-Seu, va dir el mestre després d'escoltar. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només et pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I dient això, va tornar a posar-se l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.
Hola Jordi, sóc la Montse Raventós del Fb, el meu nick al blogger és Victòria, m'ha encantat el teu bloc, ets un home somniador i romàntic, oi que va bé deixar anar el que dóna tombs pel cap en un bloc? Preciosa història, et felicito, i t'animo perquè segueixis penjant coses!! Un petó.
ResponEliminaMoltes gràcies, Montse. M'estic engrescant a compartir les coses que em ballen pel cap en aquest blog. Missatges com el teu m'animen a continuar escrivint-hi històries i vivències. Un petó, bonica!
ResponElimina